Original Article, by El Punt Avui, on March 24 2015

L’última bandera negra que es va atribuir a Estat Islàmic (EI) va caure fa un any, quan l’organització gihadista va ser derrotada territorialment a la localitat siriana d’Al-Baguz, el seu últim feu, tot i que encara persisteix en els seus atacs a Síria i l’Iraq.

El 23 de març del 2019, les Forces de Síria Democràtica (FSD), una aliança liderada per kurds i amb el suport de la coalició internacional liderada pels EUA, va anunciar la derrota territorial del grup gihadista després de mesos d’ofensiva i setmanes de dura campanya a la petita localitat siriana d’Al-Baguz, fronterera amb l’Iraq.

“Després que les FSD eliminessin Estat Islàmic en la seva última batalla a Al-Baguz, ja no hi ha àrees geogràfiques controlades per EI, però un any després els atacs terroristes contra civils i militars no s’han aturat i continuen perpetrant-se amb les seves cèl·lules actives”, va dir Mervan Qamishli, portaveu militar de les FSD.

“Les nostres operacions han de continuar perquè EI encara té l’objectiu de ressorgir”, va avisar el portaveu de l’aliança antigihadista, el coronel Myles B. Caggins III. Les unitats nord-americanes es van retirar del nord de Síria l’octubre passat per no entrar en conflicte amb Turquia, que va llançar una ofensiva contra els kurds, però es van situar més tard a la província de Deir al Zur per protegir les plantes de cru i evitar la reinsurgència d’EI.

“Estat Islàmic està tocat però no derrotat”, va dir el portaveu.

Tot i la pèrdua del “califat”, el març de l’any passat, i la mort a l’octubre del seu líder, Abu Bakr Al-Baghdadi, Estat Islàmic està molt lluny del seu final i la seva presència continua sent tan certa com el perill que ressorgeixi. Segons un informe de Rojava Information Center, un grup d’informació format per activistes locals i estrangers, en territori kurd al nord-est de Síria, “els atacs de cèl·lules dorments es van reduir a un mínim històric el setembre del 2019”, amb 43 atacs. Tot i que, segons les seves dades publicades el 21 de març, hi ha un repunt amb l’ofensiva de Turquia des de l’octubre, ja que el novembre i el desembre passats se’n van registrar 83 i 84, respectivament.

A més, actualment “té entre el doble i el triple més de militants de base dels que tenia, quan en poques setmanes va ser capaç d’ocupar importants extensions de terreny”, va assenyalar Sergio Altuna, de Reial Institut Elcano.

La seva extensió geogràfica no coneix precedents i, encara que les branques magribines han perdut força, l’adhesió a EI al Sahel ha crescut exponencialment, hi va afegir Altuna, que va recordar que l’organització té presència en zones on el salafisme i altres corrents fonamentalistes havien tingut “escàs o nul arrelament”, com Moçambic o la República Democràtica del Congo.

EI encara és “fort i està estès per molts més països que abans del seu sorgiment global, el 2014. Està encara actiu i és letal”, va dir Hasan Hasan, del Centre de Política Global.

Per l’analista, el grup gihadista passa “una fase de transició d’un califat a una insurgència”, però “està lluny de morir”: “Al contrari, en moltes àrees és encara una amenaça seriosa, com l’Afganistan, Àfrica i l’Iraq”, va precisar.

L’impacte de la influència del gihadisme salafista en els territoris que va controlar és encara difícil de mesurar. Des del nord de Síria, país on va fer d’Al Raqqa la capital del califat, fins a l’Iraq, on va arribar fins i tot a amenaçar Bagdad, EI va imposar la seva llei, la seva justícia i la seva ideologia.

L’eliminació del califat no esborra aquest llegat ni evitarà que les noves generacions es nodreixin d’aquest “mite califal” ometent “les parts que no satisfacin les seves necessitats i glorificant la resta”, va destacar Altuna.

“Allò que els teòrics del gihad consideraven gairebé una utopia: el restabliment del califat, forma part de l’imaginari col·lectiu i de la memòria de la militància”, va afegir.

Amenaça

Tot i això, EI continua sota pressió i “ha fracassat en la seva recuperació des del col·lapse del califat”, diu Hasan. “La mateixa mort d’Al-Baghdadi pot ser atribuïda a aquesta pressió constant, que el va obligar a fugir i buscar refugi en un entorn hostil al nord de Síria, lluny de la campanya dels EUA a l’Iraq i Síria oriental”, va dir Hasan.