Original article by Alvaro Urbano

Turquia prepara una ofensiva per acabar definitivament amb l’experiència d’un territori kurd autònom al nord sirià. El poble kurd, conscient de l’amenaça, es prepara per un embat que transcendeix Síria i afecta tots els moviments per l’emancipació a nivell mundial.

4 claus per entendre les amenaces d’Erdogan contra Rojava

«El Nord de Síria ha de cremar. És hora que coneguin la força dels turcs». Les paraules de Devlet Bahceli, membre del partit d’extrema dreta MHP al govern, ressonen a les pantalles de les llars del nord de Síria, on moltes famílies segueixen l’actualitat a través de les cadenes turques. Als informatius s’encadenen les imatges de les tropes, els tancs, i els grups de gihadistes que l’Exèrcit ha estat aplegant a les fronteres amb la zona autònoma de Rojava, sobre la qual Erdogan amenaça llençar una operació militar que estableixi una «zona de seguretat» per protegir Turquia de l’«amenaça terrorista kurda».

Mentre les forces de defensa kurdes, àrabs, assíries i armènies lligades a la Federació del Nord-Est de Síria es preparen per una nova fase de guerra i la població s’organitza en milícies populars, emissaris nord-americans negocien a Ankara per coordinar l’establiment de la «zona de seguretat», elaborant acords de continguts i implicacions fins el moment desconegudes. El desenllaç d’aquestes tensions en una confrontació militar oberta suposaria un salt qualitatiu en el curs de la guerra de Síria. Un salt que bé podria posar fi a la revolució de Rojava tal com la coneixem, però també significar la desfeta del règim d’Erdogan i el govern AKP-MHP a Turquia.

Per comprendre el que amenaça amb ser un nou capítol en la interminable guerra de Síria, cal anar més enllà dels titulars i buscar el rerefons d’un conflicte amb factors complexos, que interpel·la directament a les forces antifeixistes, revolucionàries i democràtiques d’arreu del món.

L’ofensiva turca no té res a veure amb la seguretat

L’argument principal que el president turc Recep Tayyip Erdogan esgrimeix per justificar l’operació militar és que les YPG/YPJ (Unitats de Defensa del poble i de la Dona) estan agermanades al PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) i representen una amenaça per a la població i la seguretat del territori turc. Tanmateix, no hi ha evidències que demostrin l’existència de tal amenaça. La Federació del Nord-Est de Síria ha reiterat la seva insistència en mantenir una relació pacífica i diplomàtica amb l’Estat Turc i els únics atacs que s’han produït des de la banda siriana han estat respostes de defensa a agressions de l’exèrcit turc contra les posicions de Rojava. Les veritables motivacions d’una incursió turca són ben diferents.

En primer lloc, la revolució de Rojava representa un referent perillós per a l’status quo turc i el projecte presidencialista d’Erdogan. L’èxit de la revolució al Nord de Síria dona alè a les principals forces d’oposició kurdes i d’esquerres al règim turc a dins del país, a més de dur a un altre nivell la projecció internacional del moviment d’alliberament kurd, al qual Erdogan considera terrorista i el seu principal enemic polític.

En segon lloc, una victòria sobre el camp de batalla que annexés a Turquia una part de Síria reforçaria les posicions expansionistes i nacionalistes d’Erdogan, que ha lligat la seva imatge als anhels de reconstruir la grandesa de l’Imperi Otomà. Després de la patacada electoral als darrers comicis municipals de juny, en els que la coalició de govern AKP-MHP va perdre les dues places fortes del país- Istanbul i Ankara-, Erdogan necessita imperiosament cops d’efecte que alimentin la seva popularitat entre els votants, cohesionin la seva base social i traslladin el focus fora del país, immers en una profunda crisi econòmica.

En tercer lloc, l’ocupació del Nord de Síria permetria “retornar” gran part dels milions de refugiats sirians que es troben a Turquia (pels quals l’Estat Turc rep ingents quantitats de diners de la Unió Europea a canvi de no deixar-los passar a Europa). La qüestió dels refugiats sirians ha estat objecte de conflicte polític i social creixent a Turquia, i el seu trasllat a les zones de majoria kurda suposaria un doble èxit per Erdogan: guanyaria popularitat dins de Turquia i provocaria un canvi demogràfic al Nord de Síria, amb l’expectativa de debilitar la convivència entre kurds i àrabs i reduir el suport popular a la Federació Democràtica.

En quart lloc, el territori en el que Erdogan vol construir la seva «zona de seguretat» és la zona que acumula majors recursos petrolífers del país, un al·licient poderós no només per a la malmesa economia turca, sinó també per l’entramat empresarial construït al voltant de la família Erdogan, involucrada directament en el mercat dels combustibles fòssils. El control territorial d’aquesta zona reforçaria, a més, la veu del règim turc en les taules de negociacions sobre el futur de Síria.

Només dos factors han impedit fins ara que el règim turc intentés acabar amb el procés revolucionari al Nord de Síria per la via militar: la força de la resistència popular, i la cobertura que li ha atorgat l’aliança tàctica militar amb els EUA per la lluita contra l’Estat Islàmic.

La revolució de Rojava camina a la corda fluixa d’una guerra global

L’aliança del moviment kurd amb l’imperialisme nord-americà és encara ara objecte de debat en l’esquerra d’arreu del món. Com pot ser que un moviment ideològicament lligat a un partit anti-colonial i socialista com el PKK faci front comú amb el principal pol imperialista del planeta? Per posar llum sobre aquesta relació, cal situar-la en el desenvolupament concret de la guerra i la seva implacable lògica militar, més que no pas quedar-nos en un pla exclusivament abstracte i ideològic.

La guerra de Síria fa temps que va deixar de ser una guerra civil. Potser no ho va ser mai del tot. L’inici del conflicte amb les protestes contra el president Bachar Al-Assad en el marc de la Primavera Àrab del 2011 van obrir un caòtic camp de joc on totes les potències hegemòniques globals i els Estats de la regió mouen peça al tauler de la guerra pera defensar els seus respectius interessos geoestratègics, militars, polítics i econòmics. Ells posen les armes i els diners, la població hi posa els morts.

Síria representa, per raons diverses, un enclavament estratègic a Orient Mitjà. Una posició que diversos eixos d’aliances de conveniència es disputen de forma directa o indirecta, en el pla militar, però també en el diplomàtic i el comercial. D’una banda, els Estats Units, Aràbia Saudita i Israel; de l’altra, Rússia, Iran i Xina. Basculant entre ambdós blocs, Turquia, que aprofita la seva posició geogràfica per jugar a dues bandes i, tot i ser el segon exèrcit més gran de la OTAN, fa el paper de fill díscol dins l’aliança, aproximant-se a Rússia i afavorint la seva agenda dins el camp atlàntic.

Formació de les HPC a Sere Kaniye. Font: Rojava Information Center

El moviment popular, democràtic i d’orientació socialista kurd, que el 2011 va aprofitar el buit de poder a la regió per prendre el control de les zones de majoria kurda al Nord de Síria, i que després d’una exitosa campanya contra els gihadistes d’Al-Nusra i de l’Estat Islàmic controla avui un terç del territori, ha tractat d’obrir-se pas en les escletxes d’aquesta confrontació interimperialista i explotar les seves contradiccions internes i externes en benefici del seu projecte. Les seves relacions tàctiques amb els diversos bàndols són fruit d’aquesta estratègia i del propi desenvolupament de la guerra.

Quan les protestes contra Assad van esclatar, ràpidament van sorgir grups d’oposició al règim vinculats a potències i interessos estrangers, actors que volien utilitzar els grups gihadistes per derrocar Al-Assad i posar al seu lloc un govern que es situés fora de l’òrbita d’Iran i de Rússia, un govern que fos favorable a la liberalització dels seus recursos i que no suposés una molèstia per Israel. Entre el règim i l’oposició, el moviment kurd va advertir al sector opositor de què la militarització del conflicte faria impossible la democratització de Síria i que desencadenaria en una guerra sense final, i va decidir optar per una tercera via: assegurar la defensa de les seves zones i desenvolupar el seu propi projecte polític sense atacar a cap bàndol. Fins el 2015, els cercles al voltant del moviment kurd van ser els únics que es defensaven a sí mateixos sense el suport de cap potència estrangera. Durant quatre anys van repel·lir les bandes gihadistes d’Al-Nusra, Ahrar Al-Sham, i l’Estat Islàmic, dirigides per agents externs que buscaven, sense èxit, esborrar l’element kurd de l’equació siriana.

Al 2015 la batalla de Kobane va canviar-ho tot. Les milícies kurdes de les YPG i YPJ van resistir durant 100 dies a una ofensiva que l’Estat Islàmic iniciava amb clara superioritat numèrica i militar. En un moment en el que les atrocitats de l’EI ocupaven les portades de tota la premsa mundial, la resistència de Kobane va catapultar mediàticament el moviment kurd a nivell internacional. Els Estats Units es van veure en aquell moment davant d’un dilema sobre quina havia de ser la seva aposta a Síria, que fins llavors no li estava proporcionant els fruits desitjats: podia abandonar Síria, podia seguir invertint en els grups salafistes vinculats a Turquia i Aràbia Saudita, o podia també fer un canvi de tàctica i començar a recolzar les YPG i YPJ.

Així va néixer una aliança militar que s’ha mantingut fins ara i que, tot i haver permès als kurds sobreviure al caos bèl·lic i tenir espai per desenvolupar el seu projecte, resulta extremadament problemàtica, ja que en l’objectiu comú de derrotar l’Estat Islàmic s’uneixen forces amb interessos contradictoris en relació Síria i a l’Orient Mitjà. Imperialistes en el cas dels EUA, socialistes i democràtics en el cas del moviment kurd. Les recents pressions dels EUA perquè les Forces Democràtiques Sirianes deixin de proporcionar petroli a Damasc o els intents per enfrontar-les amb les milícies fidels a Iran poden ser llegides en aquest context. Però igualment, a la inversa, les creixents tensions que ha generat aquesta aliança en les relacions entre EUA i Turquia en el si de la OTAN.

Font: Rojava Information Center

L’Imperi no té amics

La fragilitat d’aquesta aliança contra natura ha quedat, en qualsevol cas, evidenciada una vegada i una altra. L’exemple que ho demostra millor, és l’ocupació del cantó kurd d’Afrin iniciada ara fa gairebé dos anys. Una àrea a l’oest de l’Èufrates brutalment envaïda per l’exèrcit turc i les seves bandes gihadistes després de dos mesos d’obstinada resistència popular, amb la complicitat de Rússia i sense que la coalició internacional liderada pels EUA mogués un dit per impedir-ho.

Ja molt abans, quan la victòria de les YPG/YPJ a Kobane havia transformat el curs de la guerra, els Estats Units van establir converses amb Turquia amb la idea de que fossin les seves tropes les que lideressin la marxa sobre Raqqa -capital del «califat» gihadista-, traint així l’aliança amb les Forces Democràtiques Sirianes. Només el fet que l’Estat turc va resultar no estar suficientment preparat per assumir una operació d’aquesta envergadura va permetre que la relació entre les FDS i els nord-americans continués.

De nou, la volatilitat d’aquesta aliança va quedar en evidència el passat hivern, quan el president Donald Trump va anunciar la fi de la seva intervenció a Síria i el retorn de totes les tropes a casa. Decisió que, si bé ha començat a materialitzar-se amb la disminució d’efectius sobre el terreny, tindrà un curs incert degut a les contradiccions internes dins l’aparell político-militar nord-americà i el desenvolupament canviant de la conjuntura global.

Els pobles del Nord de Síria tenen, per tant, raons de sobres per desconfiar del que poden significar els acords als que han arribat a Ankara entre turcs i nord-americans sobre la creació d’una «zona segura» a la zona fronterera. El moviment d’alliberament kurd no és, en cap cas, ingenu respecte la naturalesa, objectius i estratègia de l’imperialisme ianqui. El PKK i les seves guerrilles porten 40 anys sent atacades per les bombes i les tropes de l’OTAN, en una guerra que afecta la població civil, que ha cremat viles senceres i que omple les presons de militants polítiques, familiars, periodistes i advocades. Tot això amb el silenci còmplice de la Unió Europea i els Estats Units. Els mateixos militars nord-americans que, amb una mà, donen suport aeri a la guerra contra l’Estat Islàmic, amb l’altra, ajuden a Turquia a ocupar les muntanyes del Kurdistan del Nord i del Sud, cometre assassinats selectius de membres de la guerrilla com el del màrtir Zeki Sengal, bombardejar el camp de refugiats de Maxmur i perseguir membres del moviment arreu del món. L’aliança tàctica militar a Síria amb el moviment d’alliberament kurd no els ha impedit tampoc mantenir el PKK en la llista internacional d’organitzacions terroristes. No només això, sinó que recentment va emetre una recompensa milionària sobre els caps de tres líders del moviment, un gest inequívoc que revela el caràcter de la seva estratègia general.

La possibilitat real de desenvolupar el full de ruta que el moviment planteja (reconeixement de l’Autonomia democràtica per part de Damasc, democratització de la República Síria i extensió de la revolució a orient Mitjà) dependrà, per tant, de la seva pròpia força i habilitat estratègica per resistir i obrir-se pas enmig d’aquest complex i despietat entramat inter-imperialista.

Tal com exposa l’alt càrrec diplomàtic nord-americà James Jeffrey a la publicació Foreign Policy, aquesta és justament la clau de volta de la política dels EUA respecte a la qüestió kurda, Rojava i Turquia: distanciar progressivament els kurds sirians del PKK i dels plantejaments polítics d’Abdulah Ocalan, replicar a Rojava el mini-Estat titella governat pel clan Barzani al Kurdistan iraquià i fer front comú amb turcs i kurds contra Rússia i Iran, el seus principals enemics a Orient Mitjà i el rerefons de totes les seves intervencions.

Font: Rojava Informacion Center

Una possible ofensiva militar turca representaria un punt d’inflexió en aquest camí, doncs de la mateixa manera que pot acabar amb la revolució del Nord de Síria pot fer-la avançar a Turquia. En efecte, pel règim d’Erdogan no serà fàcil ocupar el Nord de Síria. Les forces de defensa popular han estat anys preparant-se a consciència per aquest moment i ja no són les milícies inexpertes d’armament precari que quan van començar. La població està altament conscienciada i mobilitzada i les ciutats i pobles han estat adaptades per resistir a un llarg període de setge i facilitar la guerra de guerrilles. En l’hipotètic cas de que l’exèrcit aconseguís prendre el territori previst, no seria un territori fàcilment governable. Per altra banda, el comandant general de les Forces Democràtiques Sirianes Mazlum Ebdi ja ha advertit que si es produeix una incursió terrestre a qualsevol punt de Rojava, la seva resposta serà convertir tota la frontera en la primera línia de batalla i portar la guerra a Turquia. Erdogan pot, per tant, estar cavant la seva pròpia tomba amb una aventura militar d’enormes riscos que té l’objectiu d’alleujar la seva crisi interna i que tanmateix pot agreujar-la encara més, ensorrant el seu règim de govern i obrint pas a un nou cicle polític.

El que està en joc a Rojava és més que un nou desastre humanitari

Com hem vist, la revolució del Nord de Síria avança fent equilibrismes sobre la corda fluixa entre la possibilitat sempre present de ser físicament aniquilada sobre el terreny, i el risc de ser cooptada per forces alienes, neutralitzant el seu contingut revolucionari. Camina constantment entre contradiccions i perills mortals, generant escenaris imprevistos i convertint les amenaces en oportunitats.

El que està en joc davant d’una nova ofensiva de Turquia no és només una renovada catàstrofe humanitària, sinó també l’esdevenir d’un dels pocs referents revolucionaris que el món ha vist des de l’auto-decretat «fi de la Història» i el triomf global de la contrarevolució neoliberal. El moviment d’alliberament kurd és, ara per ara, l’única força popular organitzada de la regió amb una vocació revolucionària. Representa un moviment de masses amb desenes de milers de quadres disciplinats, recolzat en un ben arrelat suport popular de milions de persones, fortament organitzat en el pla polític i militar, i portador d’una ètica col·lectiva i d’una visió ideològica que ha sabut actualitzar els valors històrics de la tradició socialista. La seva proposta pretén superar les fronteres regionals i confrontar les problemàtiques socials al món actual, oposant a la crisi global del sistema món-capitalista l’emancipació de la dona, la socialització de l’economia, la fraternitat dels pobles, l’ecologisme, i la democràcia directa. Per això, el desenvolupament de la guerra en relació a la qüestió kurda no només influirà en el futur d’Orient Mitjà, sinó que també tindrà conseqüències més enllà de les seves fronteres, també a casa nostra.

El moviment d’alliberament kurd sap que l’imperialisme no pot trair-los, perquè no es pot trair una confiança que mai s’ha tingut. L’única traïció possible seria la de les forces democràtiques i revolucionàries d’arreu del món. Només elles, només nosaltres, en cas que restem en silenci davant l’intent d’assassinar la Revolució al Nord de Síria, podríem considerar-nos a nosaltres mateixos traïdors, doncs com explica el líder de la guerrilla Riza Altun:

«Estem immersos en una lluita anti-imperialista. Una força anti-imperialista no pot dir que una força imperialista l’ha traït. De la mateixa manera que l’imperialisme global i els Estats regionals representen la seva pròpia posició estratègica, el paradigma creat pel moviment kurd representa també la seva pròpia línia i posició. Els aliats estratègics de la nostra línia són les forces democràtiques internacionals, les forces socials, les forces contràries al sistema.»