Original article by Ethel Bonet, Ara, 8 March 2019

¿És possible construir una utopia feminista enmig de la devastació de la guerra? Les dones del poblat de Jinwar ho han fet realitat. Han estat dos anys treballant intensament per fer realitat el primer poble autogestionat per dones i exclusiu per a elles i els seus fills, al nord de Síria. I encara que potser no sigui el lloc ideal per aixecar un poble, envoltat com està de dunes de runa i cràters produïts per l’impacte d’obusos, les dones de la comuna de Jinwar han convertit aquell àrid paratge en un verger, un lloc segur per viure sense violència ni opressió i al qual són benvingudes totes les dones, sigui quina sigui la seva ètnia i religió. En aquest oasi femení s’hi van construir una trentena de llars fetes de fang, amb el seu jardí, i una dotzena d’edificis públics, com l’escola, l’acadèmia on practiquen defensa personal, la fleca, el centre de salut natural i un refugi per a animals.

A cada família monoparental se li va assignar un tros de terra on llaurar i plantar arbres fruiters i cereals per satisfer les necessitats alimentàries de la comunitat.

Víctimes de la guerra

Les habitants de Jinwar tenen en comú haver estat víctimes de la brutalitat de l’Estat Islàmic, o haver escapat dels bombardejos de l’artilleria turca. Hi ha yazidites, kurdes i àrabs. Algunes van prendre les armes per lluitar, d’altres són viudes que han perdut el seu marit a la guerra, i totes busquen un refugi on poder viure amb tranquil·litat i criar els seus fills.

Viyan va néixer fa 34 anys a Afrin, el cantó kurd més oriental de Síria, ara en mans de les forces turques. Va quedar viuda i es va veure obligada a anar-se’n amb els seus tres fills a un camp de refugiats a la regió kurda de Xehba, a la província d’Alep. En el camp de desplaçats va sentir parlar per primera vegada del projecte de Jinwar i va decidir participar-hi. Com a dona viuda, la família no li va deixar que s’emportés els fills amb ella. Fa un mes va decidir anar-se’n a Jinwar perquè va veure que allà les dones es defensaven de la manera que ella volia: “Quan hi vaig arribar vaig veure com les dones de Jinwar ho feien tot, com es protegien entre elles d’una manera diferent. Em va donar forces per voler quedar-me aquí”.

Amigues i camarades

“La vida a Jinwar és realment bella. En primer lloc, perquè és natural. A més, totes les mares aquí tenen un vincle especial, som amigues i camarades. Sents alguna cosa, busques un camí, i a Jinwar el trobes de veritat”, descriu aquesta dona kurda. A Viyan la van nomenar portaveu del poble i està orgullosa de prestar els seus serveis a la comunitat. “Quan cal fer una feina, la faig per la meva pròpia voluntat. Sento que Jinwar és el meu poble”.

Com en qualsevol poble, els fills de les viudes de Jinwar van a l’escola. Allà els ensenyen la llengua kurda i també hi estudien anglès, explica Viyan. “Els nens estan molt contents pel Festival de les Dones (8 de març), han fet banderes i una competició esportiva”, detalla la portaveu.

Viyan lamenta que totes les dones, no només les kurdes, segueixen vivint en societats patriarcals. “Les kurdes som com totes les dones del món. Hem viscut sota l’opressió dels homes. Per això es necessita molt temps perquè les dones ens unim”. I continua: “Les dones seguim sent insignificants, però el nostre objectiu és omplir aquest espai!”, exclama, i afegeix que “fins ara mai hi ha hagut una vida sense homes”, per això creu que el poble de Jinwar és especial i que transmet un missatge: “Sense dones no hi ha llibertat”.

Henna, kurda iraquiana de 43 anys, no només va escapar de l’Estat Islàmic sinó de la seva pròpia família. Dues vegades divorciada i mare de cinc fills, va arribar a Jinwar després de patir tota mena de penalitats, la pitjor de totes haver hagut d’abandonar els seus fills.

“Les dones aquí poden defensar-se per elles mateixes i no deixar que ningú les obligui a fer el que no volen fer”, sentencia la Henna. Ara treballa a la fleca de Jinwar i cobra una bonificació de 70 euros mensuals.