Original article by Txell Feixas, TV3, Feb 2, 2019.

El conflicte sirià ens ha sorprès, durant gairebé vuit anys, superant llindars de crueltat cada cop més inhumans. Per això, en aquest país es poden sentir ara testimonis de resistència impactants. Especialment veus femenines, també en aquest context brutalment silenciades i castigades.

T’imagines ser segrestada per Estat Islàmic amb poc més de 16 anys? Venuda com a esclava sexual fins a tres vegades? Violada i apallissada cada dia? Quedar-te embarassada d’un dels jihadistes que t’ha comprat? T’imagines veure’t obligada a deixar aquest fill a una ONG perquè, quan finalment aconsegueixes escapar-te, la teva comunitat t’accepta a tu, però no a la criatura? Sentir com alguns veïns et critiquen a l’esquena i et culpen de ser víctima de la barbàrie? T’imagines haver de passar aquest calvari en un camp de refugiats perquè van arrasar el teu poblat? I fer-ho sense cap més ajuda que un còctel explosiu de pastilles que et permet només aixecar-te del llit i allunyar la temptació de dormir per sempre?

La Hiyam ens rep, en pijama i dins la seva tenda, per explicar-nos aquest malson sense haver-se’n despertat encara. Primer ens acull amb un tímid somriure, responent pràcticament amb monosíl·labs. Penso que li ha de ser molt difícil i incòmode reproduir vivències tan íntimes envoltada del seu nucli familiar, sobretot del pare –que no es mou del seu costat– i d’uns estranys com nosaltres amuntegats en pocs metres quadrats. Però, un cop comencem a gravar, apareix davant la càmera una altra Hiyam.

Parla serena, reflexiva i contundent. Sense aturar-se i de manera perfectament ordenada, comença resumint el seu infern en un monòleg de deu minuts llargs. La sensació és que necessita expulsar el que continua matant-la. De fet, ens agraeix de reiteradament que la vulguem escoltar, com si tingués la sensació que, fora del seu petit univers –ara, les quatre parets de plàstic on s’amaga–, a ben poca gent li interessa el que li passa. Amb tot, treu forces d’on no n’hi ha per fer d’altaveu de dones amb experiències semblants. Forma part de la minoria yazidita, de les més antigues de l’Iraq i històricament perseguida. Estat Islàmic considera que els seus membres es mereixen morir, per infidels i seguidors del diable. Però, per a les dones, aquest règim del terror establia –d’una manera macabrament regulada– quan podien ser venudes, regalades o violades de forma sistemàtica, com una arma de guerra.

Durant l’entrevista aguanta sencera i fixant la mirada mentre repassa més de tres anys de captiveri. Però, de cop, es trenca. Plora desconsolada quan li preguntem per la part que, suposadament, havia de ser menys dolorosa: la seva vida alliberada en aquest campament del Kurdistan iraquià.

S’ensorra recordant els retrets d’alguns veïns, que li diuen que s’ha deixat robar l’ànima pels extremistes, que l’han convertida en musulmana i que el seu fill és part dels monstres que els han volgut exterminar. Té la necessitat de justificar-se, com si constantment se sentís jutjada. Donar la criatura –es convenç– és la millor opció per a tothom, però admet que traient-l’hi del costat han amputat una part més del seu cos.

Es tapa la cara mentre els seus s’eixuguen les llàgrimes i nosaltres fem esforços per contenir-les. Parem de gravar. El dolor acumulat, sumat ara a l’estigma i l’oblit, és tan demolidor, que algunes noies com la Hiyam no ho resisteixen i s’acaben suïcidant. Si la comunitat internacional ho continua ignorant, els jihadistes hauran aconseguit fer realitat, en part, el seu macabre genocidi, el primer del segle XXI, com reconeixen les Nacions Unides.

Atrocitat de què serem còmplices, un cop més, amb el nostre silenci i la nostra passivitat. Perquè no n’hi ha prou de donar el Premi Nobel de la Pau a Nadia Murad. En aquestes presons a cel obert, d’aire espès i humit i d’ambient depressiu, i sense cap horitzó de futur, hi ha moltes Nadies que, sense queixar-se, continuen descendint perillosament per pous en què l’únic fons és la mort. El testimoni de la Hiyam és la millor arma contra Estat Islàmic, que, sens dubte, va subestimar la seva valentia i la de milers de noies més. Però no és prou sonora per aturar aquest silenciós genocidi.

Ja al Kurdistan sirià coneixem un altre grup de dones que s’escapen d’una forma de violència que hi està relacionada: la que exerceix el patriarcat i el masclisme. Juntes han construït un poblat pioner al Pròxim Orient. Es diu Jinwar; en kurd: espai per a dones lliures. Un projecte comunal a Rojava que no discrimina ètnies ni religions.

És l’alternativa per a totes les noies que rebutgen l’opció de casar-se per poder marxar de casa els pares; per a aquelles dones que s’han quedat viudes d’uns marits que lluitaven; per a mares que han fugit d’inferns domèstics socialment acceptats. És el cas de la Zeinab, que ens convida a un te a la casa que ha estrenat fa poc.

La van casar –ens explica nerviosa– amb quinze anys. El seu marit en tenia vint més. Violada i embarassada de mesos, va fugir. Ara, amb vint-i-vuit i el nen ja criat, argumenta que ha vist en aquest espai l’oportunitat d’emancipar-se de veritat i créixer sense obeir ningú ni ser mai més una esclava. Aquí no està permès que els homes s’hi quedin a passar la nit i, si alguna de les veïnes decideix casar-se, haurà de marxar de la comunitat. Són algunes de les clàusules d’un contracte social que han firmat abans d’entrar a viure en aquesta comunitat d’una trentena d’humils habitatges.

La idea que és un model de convivència retrògrad que aïlla i discrimina –i que en cap cas allibera, com algunes veus critiquen– es difumina a mesura que hi poses els peus i escoltes les històries que arrosseguen les dones que hi fan vida. És una opció de supervivència, defensen moltes d’elles. I als qui ho titllen d’involució els posen d’exemple les massacres que han patit fins ara en una societat suposadament evolucionada. Fins i tot, mentre som allà, alguns homes en principi escèptics amb un projecte aquí trencador ara s’hi acosten per ajudar les companyes.

S’hi adhereixen membres del Kurdistan sirià, però també procedents de diferents punts del planeta. Justament, una jove activista catalana ens acompanya durant la nostra visita a Jinwar. No hi viu, però coneix el projecte. Des de fa poc menys d’un any, la Lara –així vol que l’anomenem– viu a Rojava. Hi viatjava per un temps limitat empesa per la situació política que es viu a Catalunya, els paral·lelismes que, entén, poden establir-se, i, sobretot, atreta pel projecte del confederalisme democràtic. Un moviment basat en la democràcia, l’ecologia i l’alliberament de la dona. Ara no sap quan tornarà ni si ho farà. Forma part de les Joventuts del Moviment, sota el paraigua de les milícies kurdes (les YPG).

Cada dia proporciona formació ideològica i entrenament militar als seus membres, autodefensa –s’afanya a precisar– d’una regió que està en situació de guerra. No arriba a la trentena i poca gent del seu nucli sap on és i què fa exactament. Encara menys –com ens diu convençuda i armada– que està disposada a lluitar si Turquia, com dona per fet, acaba atacant el Kurdistan sirià. Hi ha objectius col·lectius –defensa– que passen al davant de tota individualitat, deixant-hi la vida si cal. Valentia i convicció amb els internacionalistes del 36 com a referent.

Revolució dins d’una revolució, col·locant la dona al centre per primera vegada. Ja no resignant-se en el paper de víctima, sinó erigint-se en supervivent, liderant l’autogestió i escollint a través de quin camí vol reivindicar-se. Revolució amb noms com Hiyam, Zeinab o Lara.